La proposta de Música Trobada combina la música, que és l’eix central de l’espectacle, amb els fragments literaris d’El cortesano, el Libro de motes y damas i d’altres poemes de Joan Ferrandis d’Herèdia (1480-1549), Joan Timoneda (1518-1583) o tradicionals. Per a les fonts musicals hem utilitzat El maestro, de Lluís del Milà, el Cançoner d’Uppsala i fragments de les ensalades de Mateu Fletxa (1481-1553), tot combinat en un espectacle dinàmic i sense pauses d’una hora de duració.
Música i narració
60 minuts
*Idea original, guió i selecció de materials per Francesc Valldecabres.
PLANTILLA
Soprano
Viola de mà
Percussió
Actriu
Més sobre el projecte
Entrar en el món d’El cortesano, de Lluís del Milà (1500-1561), implica conéixer la cort valenciana al voltant del duc de Calàbria –Ferran d’Aragó (1488-1550)– i les seues esposes, Germana de Foix (1488-1536) i Mencía de Mendoza (1508-1554). Una cort festiva, fora dels murs de la ciutat, en un palau, el palau del Real, que ja existia en època musulmana amb el nom de Rahal, situat a la vora del Túria. Però endinsar-se en aquesta cort valenciana és, alhora, entrar en un oceà de possibilitats, d’obertura, d’eclecticisme. Una cort que recollia encara l’herència de la cort italiana de Nàpols, en un regne de València marcat pels èxits artístics i econòmics del segle XV, amb l’ombra dels Borja, però amb una nova realitat després de la unió de Castella i Aragó. Una cort italiana i francesa, valenciana i castellana, una cort amb influències flamenques, culta i rica, que va gaudir d’una importància màxima. Una cort que continuava mirant al Mediterrani, encara que les expedicions de Colom o Magallanes ja deixaven veure que el món s’obria en sentit contrari.
Germana de Foix, la segona esposa de Ferran el Catòlic, podria haver sigut la que canviara tota aquesta situació si el fill que tots dos van tindre haguera sobreviscut per a heretar la corona del seu pare. Carles I, que va alliberar Ferran d’Aragó del seu empresonament després de les Germanies, va ser el seu valedor per a nomenar-lo virrei de València, junt amb Germana. La biblioteca del palau, majoritàriament heretada de la cort napolitana d’Alfons el Magnànim, en va ser un dels tresors majors. Així mateix, la capella de música, per a la qual podem situar el Cançoner d’Uppsala i les ensalades de Mateu Fletxa, una vegada comprovada l’estada a la catedral de València, en dos períodes diferents, va ser una de les expressions artístiques de les quals els ducs tingueren més cura.
El cortesano, de Milà, basat en l’obra del mateix títol de Castiglione, sembla destacar pel caràcter didàctic, tal com n’explica Vicent Josep Escartí. També les altres dues obres de l’autor, el Libro de motes i damas i, per descomptat, El maestro, la seua obra musical singular per a veu i viola de mà, que no se n’assembla a cap altra de l’època, semblen voler servir per a formar el perfecte cortesà, ensenyar els costums i els jocs, i mostrar, així, una sort de respostes, actituds, galanteries i bondats que tot cortesà hauria de practicar. Milà degué ser una figura a cavall entre músic, poeta, albiter elegantiarum, actor i, fins i tot, bufó. A més, sabia dominar l’art de la improvisació galant, sobretot quan el tañer y el cantar formaven part dels jocs de societat i implicaven comicitat i una certa ridiculització.